L’any 1976 va quedar constituïda com entitat “Amics de l’Alta Garrotxa”, la seva finalitat era salvar l’extens patrimoni escampat arreu de l’Alta Garrotxa, posant la primera empenta en les petites esglésies romàniques, construïdes entre els segles X i XIII, la majoria de les quals es trobava en lamentable estat de conservació. Darrera aquest anhel hi havia la ferma voluntat de que no quedes en l’abandó i l’oblit, engolida per la vegetació que en estat salvatge anava devorant inexorablement tot el que trobava en el seu pas, una terra amb una ocupació històrica ancestral, que a mitjans s. XX, arrel de la crisi del carbó, va anar quedant ràpidament despoblada. Situada entre el Ripollès, la Comarca d’Olot i l’Alt Empordà, la seva morfologia càrstica li dona uns trets totalment característics i diferenciats de la resta de la comarca, sembla que estigui dominada pel secà quan la pluviositat es la mateixa o major que en la comarca d’Olot, però el joc d’infiltracions i surgències pròpies del carst fan que en superfície el terrer sigui sec. El paisatge és abrupta, dominat per cims i cingleres acotades pel verd fosc i perenne de l’alzinar al solell i pel acolorits i canviant bosc de faigs i rouredes a les obagues. I entre els espadats petites valls amb boscos de ribera que poden arribar a ser bucòliques. És un petita terra, plena de contrastos i de racons de difícils accés, que es fa complicada de coneixeré amb la seva totalitat, i si a la geografia física i sumen la humana, i la riquesa dels seus senzills, populars i nombrosos monuments no ens podem estranyar que sigui tanta la gent que vol aprofundir en la seva coneixença. A l’Alta Garrotxa hi ha 52 ermites, masos, pairalies, llogarets on ja no hi viu ningú, pobles que van quedar abandonats i que tornen a ser habitats, petits ponts plens d’encant, camins de vast que van d’un mas a l’altre, alguns perduts, altres recuperats, d’altres destruïts per sempre per una pista oberta sobre el seu traç. Els seus últims estadants ens podem explicar nombroses històries: De contrabandistes i carabiners, de carboners, de traginers i llenyataires, d’anades al mercat setmanal al poble a on els quedava més a prop, de riuades de gent que iniciaven el camí trist i costerut de l’exili. Ens poden explicar com era viure aïllat en una societat que s’industrialitzava i feia veure llaminera la vida a ciutat. De ser un petit país ple de vida amb els últims vestigis d’una ruralia que ara cada dia se’ns fa més difícil imaginar, a ser una terra despoblada o poblada nomes de records que les bardisses s’afanyaven a esborrar, a ser un espai recuperat i valorat, des de 1992 forma part del PEIN (Pla especial d’espais d’interès natural), que s’encamina cap a una nova realitat que hauríem d’aconseguir que fos respectuosa i bona per a tots els que ens l’estimem.