Per en Josep Vilar, pregoner  2023     

Hola a tots i a totes.
Hola aplec de Lliurona.

Els temps canvien, els
anys salten inexorables, perdem éssers estimats i neixen nous brots. La llei de
la vida i de la mort marca els tempos. I vet aquí que enguany fa el pregó un
home que no ha tingut cap lligam familiar amb Lliurona. I em sap molt de greu
no tenir-hi arrels.

Per això és un orgull fer
el pregó.    Gràcies als organitzadors,per pensar en mi.

Ara cal presentar-me. Soc
en Josep Vilar de Montagut i estic aquí al davant, de ben segur, tal com diu el
programa com a rescatador i caçador de històries de l’Alta Garrotxa, que s’han
plasmat algunes, per ara, en dos llibres “Històries de l’Alta Garrotxa” del
2019 i “Més Històries de l’Alta Garrotxa” del 2022 de l’Editorial Gavarres. I a
fe de Déu que de Lliurona en surten moltes. Clar, era un poble ple de vida i
humanitat. Hi havia hagut quatre hostals en diferents temps. L’antic hostalet
de can Juli que també era estanc al costat de cal mestre. L’hostal de can
Perusa al veïnat de la Maçanella. L’emblemàtic hostal de l’Arç on encara hi ha
notes de l’acordió d’en Fonso enganxades a les velles parets. I l’hostal Nou o
de la Petronilla, que deien que era bruixa. A cada caseta hi havia un carboner
o un pastor i un contrabandista. I molts picadors i traginers. Una Lliurona amb
una escola que havien de tirar tempanells a terra per fer l’aula més gran i
encabir-hi les més de trenta criatures, ara fa uns 90 anys. Una Lliurona amb
caserna de la Benemèrita, per recordar-los que estaven a “Espanya”. Era a la
casa de cal Sastre, que també per temps a Lliurona  hi havia hagut sastre. Una Lliurona amb un
ferrer a cal Ferrer, que calia calçar matxos i apedaçar forques i podalls. Una
Lliurona amb una gran rectoria amb capellà i vicari. I una Lliurona amb la
primera urbanització de les comarques gironines de mitjans segle XIX. Era tan
gran la urbanització que la van batejar amb dues seccions: la Maçanella de Dalt
i la Maçanella de Baix.

Els temps canvien, com
anem repetint. I el paisatge també. Llegeixo aquest pregó sota la jove Pinosa
del Caritg, on demà i la resta de dies hi pasturaran escamots de daines. Abans
eren unes pastures, sense arbres, arranades per les ovelles i vaques del Caritg.
Un gran ramat vigilat pel pastor gros, en Ramon Rovira nascut el 1856 i que va
viure més de 90 anys. Pastor amb barretina del temps vell que a l’estiu portava
el ramat a les verdes pastures de Costabona i Mentet al Pirineu amb gossos que
duien collars de ferro amb pues per protegir-se dels llops. Un pastor que deien
que en la seva joventut un jorn d’hivern havia vist un os a la font de l’Arç.

I aquí al davant, com un
gran mataparent de ferro, hi ha una moderna antena de telecomunicacions per a
la internet. Un servei extraordinari. Els nous habitants es poden relacionar
amb tot el món i poden rebre tones de informació i dades, però la internet no
els pot informar de quines famílies vivien a la seva casa fa setanta anys, de
com vivien, quines cançons cantaven o com celebraven les festes. Una torre
protegida per una tanca metàl·lica que cada any per l’aplec s’omple de més d’un
centenar de fotografies velles dels antics habitants del tros, gràcies al
treball, entre altres, d’en Vicenç Campassol d’Albanyà. Fotografies rescatades
que són un pou de memòria.

Vaig conèixer Lliurona
amb setze anys a inicis de la tardor de 1978. Érem tres joves excursionistes
que descobríem el territori i descobríem la vida a batzegades. Vam dormir a la
cabanya de can Oliveres de Beuda. Al matí vam pujar al Mont i vam parlar amb en
Cinto Tubert del santuari, que anys més tard vaig conèixer més a fons i
m’explicà nombroses històries del seu contraban. Vam arribar a Lliurona a mitja
tarda i ens trobarem amb un poble esventrat i abandonat amb les portes de les
cases obertes i trencades, ple d’altes herbes i romegueres. Un poble mort. Al
fons vam veure una casa amb un fil de llum i amb la xemeneia fumant. No sabia
que era can Vim. I vam trobar un matrimoni gran que feinejava. Els hi vam
demanar el camí de Bassegoda. Aquells anys encara els camins no estaven marcats
ni acolorits. Anys més tard vaig saber que aquell dia havíem conegut la Laura
Agustí i en Quim Matilde de can Vim. La Laura, que es deia Àurea, va ser la
última resident del temps vell que va viure a Lliurona i que fou la última
hostalera de l’Hostal Nou o hostal de la Petronilla. A mig camí de Bassegoda es
va posar a ploure. Vam arribar al refugi de can Galan a entrada de fosc. Vam
fer foc. Ens assecarem la roba i vam sopar. No sabíem que just feia deu anys en
aquella sala s’hi feien les últimes classes amb mitja dotzena de nens de
l’escola de Bassegoda.

Caçador i rescatador de
històries de l’Alta Garrotxa, de la memòria, de la gent, aquests elogis em
reconforten molt i molt. Crec que humilment, pedra a pedra, hem refet una paret
seca. Crec que entre força gent hem ajudat a conservar aquesta memòria i immortalitzar
personatges i persones humils i senzilles que el pas del temps els haguessin
deixat amb el més gran i soterrat oblit. Rescatador i caçador de històries, com
m’agrada això. Molt més que escriptor. Ho torno a repetir caçador de històries.
Gràcies.

I moltes gràcies a
vosaltres, a la gent que he conegut que ha nascut o viscut a Lliurona. Gràcies
a vosaltres he caçat històries amb un bolígraf i una llibreta. Vint-i tres
llibretes plenes. Gràcies a vosaltres que heu memorat i obert el vostre cor.

 Gràcies a ells molts seran immortalitzats fins
que es destrueixi la nostra civilització.

Gràcies a en Pere, en
Madeu i en Martí Renart de les Arcades. Ui en Martí les històries que em va
explicar. Gràcies a en Marcel·lí Quintana i la seva germana la Maria del Soler
de Sous. Gràcies a en Pere Iglesias de can Delòs. En Pere una font inesgotable
de informació i saviesa humana.

 A en Joan Juanola de falgars. A en Bernat
Carrera i la Pilar Picart de Can Sala de Bassegoda. A en Jaume Vilanova de can
Nou, més conegut per en Met de l’Orri i la seva dona la Teresa Carrera. Ai, ai
que me’n deixaré. A en Cinto i la Telena Tubert de can Bosc. A la Montserrat i
Pilar Soler de can Galan. A l’Esteve i l’Albert Quintana de cal Ferrer. A
l’Enrica Pujol del Casalot. Als Archer de cal Minaire. Als Vilanova de cal
Rosset. A la mestra de Lliurona la Maria Colomer de Colomers. I a molts i molts
altres.

Només cito la gent d’un
bocí molt petit petit de l’Alta Garrotxa, l’altiplà de Lliurona i els seu
rodal. Un petit bocí que era ple de vida tradicional que el gas butà els va
treure. Ara un petit bocí de vida alternativa, i amb escola, que l’abandó i la
solitud els va portar, just quan el poble moria, pocs mesos després que la
Laura de can Vim, la última estadant tanqués la última porta.

Llarga vida a Lliurona,
la seva gent, les seves històries i l’aplec. Moltes gràcies.

Josep Vilar  

Lliurona,  10 de setembre de 2023